Pinochet "ressucita"

Puedes verlo en castellano aquí .  

Avui, 7 de gener de 2007 i quasi un mes després de la mort de Pinochet, hem pogut veure a la pàgina 8 del diari El Mundo una esquela en la seva memòria, que deia així: "Excelentísimo Sr. don Augusto Pinochet Ugarte, presidente de la República de Chile (1973-1990), capitán del Ejército y senador vitalicio. Falleció cristianamente en Santiago de Chile, el día 10 de diciembre de 2006 confortado con los santos sacramentos y la bendición apostólica de su Santidad". L'entitat que ha encarregat aquest homenatge morturi ha estat el Cercle d'Amistat Hispano-Xilena. A més, aquesta entitat prosegueix amb una cita: "El Círuclo ruega una oración por su alma y le invita a la Santa Misa Funeral que se celebrará el día 10 de enero de 2007 a las 20:30 horas en la Iglesia de San Fermín de los Navarros, Madrid".

Aquest recordatori se suma al que pocs dies abans de l'aniversari de la mort de Franco, el novembre passat. Aquesta estava encarregada per la Fundació Francisco Franco, que presideix la seva filla, Carmen Franco Polo. Aquella vegada el missatge fou aquest: "Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España y Capitán General y Generalísimo de sus Ejércitos, Jefe del Estado... murió cristianamente al servicio de la patria el día 20 de noviembre de 1975".

Pareix, idò, que la "guerra de les esqueles" està oberta en els mitjans de major tirada nacional. Guerra que es va iniciar el passat mes de juliol amb la publicació d'una esquela en memòria del capitá republicà Virgilio Leret. D'ençà i fins aleshores no han fet més que succeïr-se les esqueles en homatge als caiguts d'ambos bàndols. Aquest conflicte pareix que s'havia acabat amb la publicació de la de Franco, però avui El Mundo ens ha sorprès amb la de Pinochet. Una disputa, sense dubte, ridícula i sense sentit. Mai s'hauria de publicar en mitjans de comunicació, teòricament democràtics, i en una societat democràtica, paraules i homenatges en honor a assassins. Que és el que són tant Franco com Pinochet. I no me vengueu amb històries de llibertat d'expressió, perquè davant d'aquesta ha d'anar la democràcia (que, recordem, s'acaba on comença la dictadura o el totalitarisme).