Puedes verlo en castellano aquí .
És l’hora de dinar de dia 8 d’agost de 2005. Els meus amics i jo estam pels voltants de l’estadi d’Anoeta, a Donostia. Jo els intentava convèncer de ser allà demà dematí devers les 8. Ells insistien en que seria suficient ser-hi damunt les 10. Però els nostres plans canvien radicalment quan veim a dos grup, d’entre 5 i 6 persones cadascun, ja asseguts fent coa. Falten aproximadament 30 hores perquè obrin les portes de l’estadi i 33 perquè U2 boti a l’escenari.
No hi ha discussió. Tornam a l’hotel. Són les cinc de l’horabaixa i ja som al llit, intentat dormir. El taxi ens recollirà devers les 3:30 a la recepció. Són les 4 de la matinada i soc el número 160 d’una de les dues coes. Ara “només” falten unes 13 hores per accedir al recinte. Vist el panorama trec el matalàs inflable comprat per a l’ocasió i a esperar. La cua creix i creix. Arriba un moment que ja no li veig el final. A poc a poc se va fent de dia.
Són les 14:30 hores i el sol pega fort en l’agost basc. Ara ja sí que només queden tres hores perquè ens deixin entrar a l’estadi. Amb el temps puc apreciar com la gent es posa més i més nerviosa, s’emociona i entra en un estat d’hiperactivitat permanent. Per fi són les 19:25. Tots cinc, els meus amics i jo, decidim un punt de trobada dins l’estadi en cas de separar-nos. 19:30. La trompa de gent és impressionant i els porters no donen abast; és impossible controlar tothom. Jo som la primera de noltros en entrar. Davant meu, centenars de persones competint en una autèntica prova de cent metres obstacles. Encara no sé com no vaig topar amb ningú. Primer línia de passarel·la. Objectiu complit. I ara a tornar a esperar. A les 20:00 h. comencen a tocar els teloners, Kaiser Chiefs primer i Franz Ferdinand després. Aperitiu correcte. L’hora prevista perquè Bono i els seus surtin: les 22:00. Només tres quarts d’hora de retràs. 22:45 Bat, Bi, Hiru... Hamalu! i l’estadi d’Anoeta esclata. Pot ser molts ja esperàssim el famós compte enrere en euskera, però corroborar-ho me va posar els pels de punta. Per fi tenc davant meu una de les millors bandes de rock de la història.
Però això només és el començament. Un inici explosiu que Bono agraeix amb un Eskerrik Asko al final de Vertigo. Sap com guanyar-se el públic. La guitarra de The Edge sona elèctricament per donar pas a I Will Follow. Que no baixi l’adrenalina. I Will Follow és una d’aquelles cançons llegendàries del grup però que no donà el bot al públic massiu, per allà per els 80. Igual que Electric Co.: guitarra pura. Amb la conclusió d’Elevation, pareix que donen al públic uns instants de transició. Un tràmit relaxant traduït en les magistrals interpretacions de New Year’s Day, Beautiful Day i I Still Haven’t Found What I’m Looking For. A Anoeta es pogueren mesclar, fins i tot, tres generacions, però tots gaudírem de la mateixa manera. U2 no posa traves a l’edat. U2 és universal i ho demostra.
I Still acaba introduint els primers compassos de City Of Blinding Lights. I la gent embogeix de nou. El segon regal de How To Dismantle An Atomic Bomb, sobretot pels seguidors més joves. City és una cançó dedicada a la ciutat de Nova York i Bono no dubta en fer una menció sobrecollidora a les víctimes dels atemptats de l’11-S. “Oh, You look so beautiful, tonight!”, Nova York. Ara toca el torn per a Madrid i a tots aquells que lluitaren per salvar tantes vides com pogueren el dia dels atemptats de l’11-M. I Miracle Drug va en el seu honor, per això, perquè són una droga miraculosa. Anoeta s’emociona i no ho amaga. Els aplaudiments commocionen tot l’estadi, inclosos les estrelles de damunt l’escenari. Sí, Bono sap com guanyar-se al públic, però no és una careta: ell és així. I posats a dedicar, la propera, Sometimes You Can’t Make It In Your Own, és per al seu pare, que morí el 2001. Ara les llàgrimes són del fill Hewson, de Paul, de Bono. Llàgrimes que aconsegueix compartir amb gran part del públic, al manco amb mí, no ho negaré. “You are the reason why the opera is in my”, li agraeix al seu pare. Gràcies Bob per dur al món a Bono, li agraesc jo. Després d’aquest empatx d’emocions personals, U2 no dóna treva als sentiments. Ara li toca al món. A aquest món injust que ens ha tocat viure. Bono ens obri els ulls i ens fa donar gràcies pel que tenim: no ens podem queixar. I ens ho recorda amb cançons com Sunday Bloody Sunday, Miss Sarajevo o Where The Streets Have No Name. “Is there a time for human rigths”. Me pareix que són molts els que ho han oblidat, però San Bono, com molts l’han batejat despectivament, no desistirà en cridar-ho al món. No tenc paraules per descriure com me sentia en aquells moments. Només puc tancar els ulls i intentar recordar-ho. Se prega silenci. “4: everyone has the right to life”. Entremig, una gran plegària, Pride (In the name Of love). I a continuació, la potser és la seva cançó més universal, One. 40.004 veus cantant a la vegada que “We’are one, but we’are not the same” s’ha de viure no es pot descriure fidelment, perquè tot intent de fer-ho és trair la realitat.
A partir d’aquí, el concert va decaure en emocions i sentiments, però no en energia i, molt manco, en qualitat.
Moment Achtung Baby amb Zoo Station i The Fly. I un missatge per als grans magnats que miren el tercer món, i el quart, com si d’una pel·lícula es tractàs. No, senyors, no és ficció; és realitat. I la intensitat torna de la mà de With Or Without You. La cançó que amb més força esperava de la nit. Per fi. With Or Without You. Bono treu a l’escenari una al·lota. No som jo, quina pena! Però ho tornaré intentar quan tengui la oportunitat. Perquè quan veus U2 per primera vegada en la teva vida vols immortalitzar el moment. No vols que s’acabi per res del món. L’Etern Retorn? Sí, ara sí. All Because Of You, Yahweh i, una altra vegada, Vertigo posen punt i final a una nit inoblidable. See You soon, U2!
