Blogia

Es 12 de Grimmauld Place en català

"La teva veu contra la pobresa"

Aquest és el nom que s'ha donat a un concert que tendrà lloc el proper 7 de juny a la ciutat alemanya de Rostock. Es tracta d'un programa alternatiu a la cimera del G-8, que es durà a terme els dies 6, 7 i 8 de juny a Heiligendamm. I, com no podia ser d'una altra manera, Bono ja ha confirmat la seva assitència. El reconegut activista irlandés pujarà a l'escenari acompanyat d'altres cantautors internacionals. Recordau que a la cimera hi assitiran els caps d'estat dels vuit països membres del grup, inclosa la cancellera alemanya i presidenta de torn de la Unió Europea, Angela Merkel, qui prometé a Bono tractar en aquesta reunió el problema d'Àfrica.

 

Pots suportar la campanya "La teu veu contra la pobresa" des d’aquí .

 

Vist a U2 Spain  

Segon i tercer trailers de "Harry Potter y la Orden del Fénix"

Després d'un llarg temps d'espera i d'un primer trailer més bé mediocre, ja s'han llança't el segon i el tercer vídeo promocional de la pel.lícula, que s'estrenarà el pròxim 13 de juliol. Els dos trailers duren aproximadament 2 minuts. El segon el podeu veure aquí -doblat a l'espanyol- i el tercer aquí -subtitulat al castellà-. També ha vist la llum el segon pòster promocional de la pel.lícula (però vista la qualitat, s'ho podrien haver estalviat, no?).

Gràcies al nostres companys de MundoPotter.com i HarryLatino.com i Blogdecine.com

La promesa d'Angela Merkel

La promesa d'Angela Merkel

Bono y Merkel, cancellera alemanya y presidenta de torn de la Unió Europea, es van reunir el passat 17 d’abril. L’assumpte de la reunió no va ser un altre que el famós G-8 (grup format pels set països més industrialitzats del món i Rússia). El cantant i activista irlandès demanà a la presidenta, durant l’entrevista, que Àfrica fos protagonista en la pròxima reunió del grup polític, que se celebrarà entre els dies 6 i 8 de juny en la localitat alemanya de Heiligendamm. Y Merkel li prometé. Els punts forts que es tractaran en l’encontre seran l’augment del pressupost per a qüestions de medi ambient, el reforç del desenvolupament sostenible i la correcta direcció política a Àfrica.

Merkel es mostrà especialment interessada en la formació de les dones africanes i en la lluita contra la Sida. A més, la cancellera destacà el compromís de l’irlandès en les qüestions de desenvolupament, sobretot en temes relacions amb el continent Àfrica.

“En la meva opinió, Merkel està preparada per lluitar pels pobres del món sempre i quan aconsegueixi convèncer els contribuents alemanys de que els diners no aniran a governs corruptes. Ella és una dona molt sàvia. Sap que si no complíssim els nostres compromisos entraríem en una crisi de credibilitat”, afirmà Bono.


Recordau que la publicació del mes de juny de la revista Vanity Fair estarà dedicada a Àfrica

 

 

Vist a U2 Spain

Dealthy Hallows serà el segon llibre més llarg

Dealthy Hallows serà el segon llibre més llarg

La setena i darrera entrega de la saga de Harry Potter, Harry Potter and the dealthy hallows (que encara no té traducció ni al castellà ni al català), tendrà 784 pàgines en la serva versió nord-americana. Recordem que fins dia 21 de juliol el llibre no sortirà a la venda en els països de parla anglesa i que fins que no es tradueixi al castellà i al català no podrem saber quantes pàgines tendran aquestes dues edicions. Però bé, no crec que es facin molt enfora de les 784 de l'edició nord-americana. Els companys de la pàgina de Harry Latino han fet una estimació sobre el nombre possible de pàgines, segons el tipus de maquetació que utilitza Salamandra, editorial dels llibres de Harry Potter en castellà, i és de 722 pàgines, aproximadament.

D'altra banda, els fans de les aventures del jove mag poden estar tranquils, perquè els tres actors que donen vida a Harry (Daniel Radcliffe), Hermione (Emma Watson) i Ron (Ruper Grint), han confirmat la seva presència en les dues pel.lícules que falten per rodar (El Misteri del Príncep i Dealthy Hallows).

Vist a Harry Latino

 

Nadal i Federer, exhibició en el Palma Arena

Nadal i Federer, exhibició en el Palma Arena

Rafel Nadal i Roger Federer jugaran un partit d'exhibició el proper dia 2 de maig en el Palma Arena per disputar-se el títol honorífic de millor jugador del món. 

Vols saber més? Fes click aquí .

50 milions per Àngels i Dimonis

50 milions per Àngels i Dimonis

Potser Tom Hanks ja no sigui un dels actors més populars de la "meca del cinema" però, sense dubte, sí que serà el millor pagat. 50 milions d'euros és el que cobrarà Tom Hanks per protagonitzar la precuela de El Codi Da Vinci. El veterà actor de Hollywood, qui ja va protagonitzar el primer best-seller de Dan Brown, tornarà a donar vida al científic i historiador Robert Langdon. Es repeteix protagonista i també es repetirà director, Ron Howard. Però de moment el paper de l'actriu protagonista, qui donarà vida a Vittoria Vetra, està en l'aire -encara que sona el nom de Giselle Budchen-.

El llibre conta la història del professor de simbologia religosa, Robert Langdon, qui prest es veu ficat en la recerca de secrets dpuna antiga secta, els Illuminatti, i per la búsqueda de l'arme més mortífera de la història de la Humanitat que els Illuminatti han col.locat en el mateix cor del Vaticà. Lagndon només té unes poques hores per evitar el desastre, uns misteriosos ambigrames, un assassí que pensa i actua abans que ell. El professor, amés, contarà amb l'ajuda d'una científica italiana per poder sortir amb èxit d'aquesta lluita contra rellotge. 

Àngels i Dimonis, malgrat aquí es va posar a la venda després de l'abrumador èxit de El Codi Da vinci, Dan Brwon el va escriure abans que l'obra que le catapultà de forma definitiva a la fama mundial. Amb aquesta estrena, que encara no té data, es tornaran a posar de moda les queixes de la església sobre la particular visió del polèmic escriptor?

U2 a Cannes

U2 a Cannes

El pròxim 16 de maig de 2007, el pretigiós festival de cinema de Cannes acollirà la pre-estrena de U23D, un llargmetratge en 3D sobre la darrera gira del grup, el Vertigo Tour. Durant el darrar tram de la gira Vertigo, i en concret a Argentina, Mèxic i Melbourne, es van dur a terme tascas de filmació amb tecnologia 3D durant les actuacions del grup irlandès. 

El film es podrà veure a tots els cinemes IMAX del món (i aquí no n'hi ha cap). De moment, podeu gaudir amb el trailer , encara que no és gran cosa.

Incomunica't

Sé que fa molt de temps que no escric res, però tenc un senzill motiu. Ara som redactora de Incomunicació , un bloc que hem fet un grapat d'alumnes de sa meva classe, de segon de periodisme. Està molt bé, sa veritat. I no ho dic perquè hi escrigui jo, que també ;). Vos recoman que li faceu una ullada, amem si vos agrada. Esper els vostres comentaris!

Incomunicació. El bloc de periodisme i comunicació jove .

Com diria Dani: Jo m'incomunic, i tu?

Amb el cor a la mà

Camins que ara s'esvaeixen, camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles, camins que ara no hi són.
Vam deixar-ho tot, el cor encès pel món,
per les parets de l'amor, sobre la pel
Érem dos ocells de foc sembrant tempestes
ara som dos fills del sol en aquest desert
Mai no és massa tard per tornar a començar
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses
camins que ja són nous.
No és senzill saber cap a on has de marxar
pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
per sortir a buscar el teu tresor
(Camins,
Sopa de Cabra)

 

La veritat és que no sé per on començar. Tenc tantes coses a dir que me costa molt decidir què diré primer. Tampoc vull anticipar-me per no equivocar-me. Ja no em perdonaria tornar-me a equivocar. Tu em perdonaries?

Diuen que equivocar-se és d’humans. Supòs que tenen raó. Però hi ha determinades errades que no haurien de ser d’humans, així ens asseguraríem que les persones no errassin en segons quines coses. Així m’asseguraria que no m’equivocàs. Soc una covard.

A més, també es sol dir que l’ésser humà és l’únic animal que llenega dues vegades amb la mateixa pedra. Però a mi no m’han fet falta dues vegades per adonar-me del que havia fet. Del que havia aconseguit. Sí, aconseguit.

Quan es té la sort de tenir una persona com tu devora, no se li fa el que et vaig fer. Potser hagin passat molts d’anys. Evidentment que n’han passat molts. Però no n’ha passat cap sense que m’hagi penedit. Tal vegada no arribis a llegir això mai, no ho sé. Clar, però, que esper que sí. Esper que sí perquè he de demanar-te perdó, perquè he de dir-te que encara me sap greu tot el que va passar i per dir que, encara que pugui parèixer que no, tot aquest temps t’he estat enyorant. Ara m’adon de quant covarda he estat tot aquest temps, però supòs que podré tornar enrere perquè m’imagin que sempre hi haurà un bon motiu.

Perquè m’agradaria tornar a abraçar-te. Perquè m’agradaria tornar a riure com ho fèiem. Perquè m’agradaria tornar a poder contar-t’ho tot. Perquè m’agradaria tornar a saber de tu i de la teva vida. Perquè m’agradaria saber que tot t’ha anat bé. Perquè m’agradaria saber que ets feliç. Perquè m’agradaria tornar a tenir-te al meu costat.

Però igualment continu essent una covarda. Tot això t’ho hauria de dir, no d’escriure. Però no m’atrevesc. Me fa por entrar de sobte a la teva vida sense que tu ho vulguis. Me fa por que tu ja no ho vulguis.

t’estim. T’etim.

Per na Marina Gual.

Controvèrsia fotogràfica

Controvèrsia fotogràfica

    Una fotografia (la d'aquí adalt), publicada per un lector de elpais.com a la secció de "los lectores también son periodistas" de l'edició digital del diari del Grupo Prisa ha estat motiu de controvèrsia. A la instània presa pel lector anònim es pot veure una persona portant una bandera anticonstitucional, suposadamente en la manifestació del passat 10 de març contra la política antiterrorista del govern central. Després de les pertinents comprobacions (dues vegades) de la autenticitat de la imatge, elpais.com corrobora que efectivamente es va pendre el dissabte dia 10 a les 17:52 hores concretament. D'aquesta manera, la versió digital del diari El País contesta a les acusacions de manipulació que havia rebut des d'una emissora de ràdio (no s'especifica quina) i del diari on-line Libertad Digital.
 
Vist a El País

Vanitat, la justa

Vanitat, la justa

    Avui, quan tornava a casa, escoltava la ràdio en el cotxe. Un convidat del programa que tenia posat deia que quan va conèixer la que ara és la seva dona, per allà per principis del 70, duia en les mans una revista. El titular de la qual afirmava: “Àfrica es mor de set”. “Què és el que ha canviat fins ara?” Es demanaven la resta dels col·laboradors. La diferència és una: Àfrica, avui dia, no només es mor de set. Àfrica, l’etern continent oblidat pel “món civilitzat”.

    La que sí que és coneguda per tots, o quasi tots, és la revista Vanity Fair. Un magazín famós per les estrambòtiques històries que es conten en les seves pàgines. Pàgines escrites amb el llenguatge de la sumptuositat, del luxe, de l’abundància i de la riquesa (materials, per suposat).

     Parlam d’Àfrica i parlam de Vanity Fair. Però, quina relació les uneix? Quina relació pot unir aquestes dues finestres que ens relaten el món des de dues mirades tan diferents, tan diametralment oposades? Bono.

     El líder d’U2 serà l’editor de Vanity Fair en el mes de juliol. Mes en què la revista canviarà els models de societat importats des de Hollywood i similars per donar un poc de protagonisme al continent africà. Si estàvem acostumats a veure celebritats del cinema, de la moda, de la bellesa i del dòlar a la portada d’aquest magazín haurem de canviar-nos les ulleres.

     Bono ja s’ha posat a la feina amb el director de la publicació, Graydon Carter. Tant que, fins i tot, el cantant ja ha intentat canviar la capçalera de Vanity Fair per “Fair Vanity” (justa vanitat, per vanitat justa). “Vull batre rècord de vendes”. I, per això, creu que “necessitam ser millors contadors d’històries. Hem de narrar els triomfs d’Àfrica a més de les seves històries de terror. I aquesta revista sap contar bones històries”. A més, l’irlandès, vol fer saber a tothom que Àfrica es mereix ser portada de Vanity Fair perquè “és sexy, i la gent s’ha d’adonar”.

     Recordau que aquesta no serà la primera vegada que Bono es posi al capdavant d’un gran mitjà de comunicació per cridar l’atenció de la gent cap a problemes d’aquesta magnitud, com el d’Àfrica. Ja va dirigir el britànic The Independent i el francès Libération en aquesta direcció.

 

Estaran molts d’acord en canviar Àfrica per Scarlett Johanson?

 

Vist a El País

Una foto un poquet impossible

Una foto un poquet impossible

Ja podem veure la primera errada, que jo sàpiga, de la Orden del Fénix. Si els bessons Weasly són majors que Harry Potter, com és que fan els TIMO's a la vegada que ell? Com bé mostra la fotografia, tant Fred com George s'examinen als TIMO's de Defensa contre les arts obscures que imparteix Dolores Umbridge. En fi, esperem que les incoherències amb els llibres no passin d'aquestes errades ¿desintencionades? Perquè jo no m'acab de creu que ningú s'adoni que s'estan equivocant... no?

Gràcies a DanLatino per la imatge.

La nit de Martin Scorsese

La nit de Martin Scorsese

    La matinada d’ahir va tenir nom i llinatges propis. De primer, Infiltrados i de segon, Scorsese. Scorsese, per fi Scorsese. Solen dir que a la tercera va a la vençuda, però la dita va donar l’esquena al director nord-americà. Han fet falta 8 nominacions perquè Martin Scorsese pujàs a recollir el premi que el guardona com a millor director de l’any. I millor cau el premi si les mans que te’ls donen són les de Coppola, Lucas i Spielberg.

    Infiltrados entrava al teatre Kodak amb cinc nominacions i en sortí amb quatre estatuetes, incloses les de millor director i millor pel·lícula. No està malament. Les altres dues, millor guió adaptat i millor muntatge. I si el film protagonitzat per Leonardo DiCaprio i Dijimon Hounson va ser el gran triomfador de la nit, el gran fracàs va ser per Babel. La pel·lícula dirigida pel mexicà Alejandro González Iñárritu, que comptava amb set nominacions només va pujar una vegada a l’escenari, per recollir el premi a la millor banda sonora original.

    I la gran, però no l’única, esperança espanyola del vespre, Penélope Cruz, va veure con l’Òscar queia a mans de Helen Mirren, per la seva interpretació a The Queen. ‘Pe’ es va quedar sense el premi a la millor actriu protagonista però ningú li llevarà l’honor de ser la primera espanyola candidata al premi. En la vessant masculina, Forest Whitaker es va imposar al seus rivals pel premi al millor actor protagonista pel seu paper a El Último Rey de Escocia. Els premis per als millors actor i actriu de repart, respectivament, foren per Alan Arkin (Pequeña Miss Sunshine) i Jennifer Hudson (Dreamgirls).

Premis 'espanyols'

    En l’edició més hispana dels Òscars, El Laberinto del Fauno, que s’ha convertit en la pel·lícula hispana més taquillera en els Estats Units en la història i que optava a sis estatuetes, només en va poder recollir tres. I les tres amb noms espanyols: millor maquillatge, millor fotografia i millor direcció artística. Però després d’aquesta envestida de premis (tots tres dels primers de la nit), el sabor de la victòria preferí Alemanya. La vida de los otros va derrotar la cinta del mexicà Del Toro en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. Per la seva banda, els espanyols Javier Fesser i Borja Cobeaga que lluitaven pel premi a la categoria de millor curtmetratge de ficció es van quedar finalment a les portes del guardó.

Reconeixement a la tasca d’Al Gore

    El documental produït per l’ex-vicepresident dels Estats Units Al Gore, Una Veritat Incòmode, va tenir una estadística d’èxit del 100%. Eren dos els premis pels que lluitava i foren dues l’estatuetes que pujà a recollir. Millor cançó original per Need To Wake Up i millor documental.

 

Ja arriben els primers contractes cinematogràfics

Ja arriben els primers contractes cinematogràfics

Quan vàrem sentir que David Beckham deixare el Madrid el proper mes de juny per fitxar per el Los Angeles Galaxy tots ens imaginàvem que hi havia interessos "hollywoodienses" per enmig. Idò ja ha caigut el primer paper a un film de la gran fàbrica del cinema californiana. L'ex-capità de la selecció anglesa debutarà a la gran pantalla a una pel.lícula bèl.lica. En concret, a un llargmetratge basat en la Primer Guerra Mundial. Bechkam encarnarà a un soldat britànic a Treva (Tregua), una pel.lícula basada en l'anomenada Treva de Nadal del 24 de desembre de 1914, que durà un dia, segons publica el rotatiu birtànic The Sunday Mirror . Si no vaig equivocada, Treva no serà la primera pel.lícula basada en aquest esdeveniment efímer, ja que Feliz Navidad (Joyeux Noël) (Christian Carion, frança, 2005).

Pareix esser que durant aquest "alto el fuego", els soldats britànics i alemanys que es trobaven en el front occidental decidiren abandonar les armes per rebre el Nadal. Varen cantar nadales, intercanviaren cartes i licors i jugaren a futbol, entre d'altres coses. El futbolista anglès, de 31 anys, es convertirà en la ficció en un d'aquests soldats britànics que jugaren a futbol aquell trist dissabte de Nadal de 1914. Però una font propera a l'estrella mediàtica ha afirmat que Bechkam no té més aspiracions que sortir puntualment a algunes pel.lícules fent "d'estrella convidada com a futbolista. No té mayors aspiracions per convertir-se en un gran actor".

La cinta estarà dirigida pel cineasta ucraí Vadim Perelman i es començarà a rodar el 2008, Nadal del qual s'espera l'estrena.

¿Té raó "la font propera" quan diu que David Bechkam no té mayors aspiracions en el cinema? Jo crec que sí. Tant ell com la seva dona. Los Angeles Galaxy és un bon destí per començar, no?

Font: El País

Un vestit i quinze escoles

Un vestit i quinze escoles

    El passat 5 de desembre, el famós vestit que Audrey Hepburn lluïa a Desayuno con Diamantes va ser subhastat per poc menys de 700.000 euros. Idò bé, ara s'ha sabut que els doblers que s'aconseguiren amb la subhasta aniran destinats a la creació de quinze escoles a les zones més pobres de la Índia. Els responsables d'aquesta iniciativa han estat els que varen ser els propietaris del llegandari vestit fins el dia de la subhasta, Dominique Lapierre i la seva esposa, qui són també els fundadors de la ONG Ciudad de la Alegria i en nom de la qual duran a terme aquesta tasca benèfica.

    Dia 28 d'aquest mes serà inaugurat el primer centre.I serà en l'aldea de Lakshikautapur, a Bengala. A més, segons ha informat també Christie's -la famosa casa de subhastes-, aquesta mateixa ONG donarà un dòlar a les famílies per cada dia que el seu fill vagi a l'escola, per poder així garantir la continuïtat de l'ensenyança.

 

Música per intentar aturar el canvi climàtic

Música per intentar aturar el canvi climàtic

Puedes verlo en castellano aquí

L’exvicepresident dels Estats Units, Al Gore, ha posat en marxa un projecte mundial per sensbilitzar la població sobre el canvi climàtic. Aquesta vegada es tracta d’un macroconcert de 24 hores de durada. Una espècie de maratón musical que s’espera sigui seguit per 2.000 milions de persones, entre directe i audiència (ja que es fa comptes retransmetre a tot el món). Sota el títol de Save Our Selves, i rebatiat com a Live Earth, el concert se celebrarà el proper 7 de juliol a les ciutats de Shangai (Xina), Johannesburg (Sud-àfrica), Sydney (Australia) i Londres (Regne Unit), entre altres indrets d’Estats Units, Japó i Brasil, encara per determinar. A més, Al Gore pretén dur el concert a l’Antàrtida.

No obstant això, encara no s’ha fet pública la llista dels artistes que botaran a l’escenari per retre aquets merescut tribut al nostre planeta. Alguns dels noms que ja sonen són els de Red Hot Chilli Peppers, Bon Jovi, Enrique Iglesias, Maná, Sheryl Crow...

Tots els beneficis recaudats amb aquest esdeveniment mundial seran per una bona causa. I no podria ser una altra que aturar l’imminent canvi climàtic. La recaudació íntegra anirà cap a una fundació que fa feina en aquesta direcció, encapçalada per l’Aliança contra la Protecció del Clima, que presideix l’exvicepresident.

Recordem que no és la primera tasca d’aquest tipus que duu a terme Al Gore, ja que ell va ser l’impulsor d’un llargmetratge documental sobre l’escalfament global, Una veritat incòmoda, que, a més, lluitarà el pròxim diumenge, dia 25, als Òscars per una estatueta en les categories de millor pel.lícula documental i millor cançó per el tema I Need To Wake Up, de Melissa Ethridge.

Font: El País

 

¿És Al Gore un home que té realment consciència del meid ambient, o és un polític més que tot el que fa ho medita en nombres de votants? Supòs que el temps ho dirà. De moment, m'estim més pensar lo primer. Ens fa falta gent d'aquest tipus, no?

Se reanuda l'activitat

Després d'un grapat de dies d'inactivitat, el blog torna a funcionar amb normalitat. Els problemes han derivat d'una actualització periòdica del servidor, de Blogia. I com que és gratuït, idò no ens podem queixar. 

Dealthy Hallows ja té data

Puedes verlo en castellano aquí .

Ja és oficial. La versió anglesa de Harry Potter and the Dealthy Hallows sortirà a la venda dia 21 de juliol d'aquest any. Mentrestant, els que no siguem experts en anglès, segurament haurem d'esperar bastant. Si no record malament, el sisè, El misteri del príncpe, també sortí en l'estiu i arribà a les nostres llibreries en febrer. Així que ja podem anar fent comptes. Que l'espera no se vos faci eterna!

Bat, Bi, Hiru... Hamalu!

Bat, Bi, Hiru... Hamalu!

Puedes verlo en castellano aquí .

És l’hora de dinar de dia 8 d’agost de 2005. Els meus amics i jo estam pels voltants de l’estadi d’Anoeta, a Donostia. Jo els intentava convèncer de ser allà demà dematí devers les 8. Ells insistien en que seria suficient ser-hi damunt les 10. Però els nostres plans canvien radicalment quan veim a dos grup, d’entre 5 i 6 persones cadascun, ja asseguts fent coa. Falten aproximadament 30 hores perquè obrin les portes de l’estadi i 33 perquè U2 boti a l’escenari.

No hi ha discussió. Tornam a l’hotel. Són les cinc de l’horabaixa i ja som al llit, intentat dormir. El taxi ens recollirà devers les 3:30 a la recepció. Són les 4 de la matinada i soc el número 160 d’una de les dues coes. Ara “només” falten unes 13 hores per accedir al recinte. Vist el panorama trec el matalàs inflable comprat per a l’ocasió i a esperar. La cua creix i creix. Arriba un moment que ja no li veig el final. A poc a poc se va fent de dia.

Són les 14:30 hores i el sol pega fort en l’agost basc. Ara ja sí que només queden tres hores perquè ens deixin entrar a l’estadi. Amb el temps puc apreciar com la gent es posa més i més nerviosa, s’emociona i entra en un estat d’hiperactivitat permanent. Per fi són les 19:25. Tots cinc, els meus amics i jo, decidim un punt de trobada dins l’estadi en cas de separar-nos. 19:30. La trompa de gent és impressionant i els porters no donen abast; és impossible controlar tothom. Jo som la primera de noltros en entrar. Davant meu, centenars de persones competint en una autèntica prova de cent metres obstacles. Encara no sé com no vaig topar amb ningú. Primer línia de passarel·la. Objectiu complit. I ara a tornar a esperar. A les 20:00 h. comencen a tocar els teloners, Kaiser Chiefs primer i Franz Ferdinand després. Aperitiu correcte. L’hora prevista perquè Bono i els seus surtin: les 22:00. Només tres quarts d’hora de retràs. 22:45 Bat, Bi, Hiru... Hamalu! i l’estadi d’Anoeta esclata. Pot ser molts ja esperàssim el famós compte enrere en euskera, però corroborar-ho me va posar els pels de punta. Per fi tenc davant meu una de les millors bandes de rock de la història.

Però això només és el començament. Un inici explosiu que Bono agraeix amb un Eskerrik Asko al final de Vertigo. Sap com guanyar-se el públic. La guitarra de The Edge sona elèctricament per donar pas a I Will Follow. Que no baixi l’adrenalina. I Will Follow és una d’aquelles cançons llegendàries del grup però que no donà el bot al públic massiu, per allà per els 80. Igual que Electric Co.: guitarra pura. Amb la conclusió d’Elevation, pareix que donen al públic uns instants de transició. Un tràmit relaxant traduït en les magistrals interpretacions de New Year’s Day, Beautiful Day i I Still Haven’t Found What I’m Looking For. A Anoeta es pogueren mesclar, fins i tot, tres generacions, però tots gaudírem de la mateixa manera. U2 no posa traves a l’edat. U2 és universal i ho demostra.

I Still acaba introduint els primers compassos de City Of Blinding Lights. I la gent embogeix de nou. El segon regal de How To Dismantle An Atomic Bomb, sobretot pels seguidors més joves. City és una cançó dedicada a la ciutat de Nova York i Bono no dubta en fer una menció sobrecollidora a les víctimes dels atemptats de l’11-S. “Oh, You look so beautiful, tonight!”, Nova York. Ara toca el torn per a Madrid i a tots aquells que lluitaren per salvar tantes vides com pogueren el dia dels atemptats de l’11-M. I Miracle Drug va en el seu honor, per això, perquè són una droga miraculosa. Anoeta s’emociona i no ho amaga. Els aplaudiments commocionen tot l’estadi, inclosos les estrelles de damunt l’escenari. Sí, Bono sap com guanyar-se al públic, però no és una careta: ell és així. I posats a dedicar, la propera, Sometimes You Can’t Make It In Your Own, és per al seu pare, que morí el 2001. Ara les llàgrimes són del fill Hewson, de Paul, de Bono. Llàgrimes que aconsegueix compartir amb gran part del públic, al manco amb mí, no ho negaré. “You are the reason why the opera is in my”, li agraeix al seu pare. Gràcies Bob per dur al món a Bono, li agraesc jo. Després d’aquest empatx d’emocions personals, U2 no dóna treva als sentiments. Ara li toca al món. A aquest món injust que ens ha tocat viure. Bono ens obri els ulls i ens fa donar gràcies pel que tenim: no ens podem queixar. I ens ho recorda amb cançons com Sunday Bloody Sunday, Miss Sarajevo o Where The Streets Have No Name. “Is there a time for human rigths”. Me pareix que són molts els que ho han oblidat, però San Bono, com molts l’han batejat despectivament, no desistirà en cridar-ho al món. No tenc paraules per descriure com me sentia en aquells moments. Només puc tancar els ulls i intentar recordar-ho. Se prega silenci. “4: everyone has the right to life”. Entremig, una gran plegària, Pride (In the name Of love). I a continuació, la potser és la seva cançó més universal, One. 40.004 veus cantant a la vegada que “We’are one, but we’are not the same” s’ha de viure no es pot descriure fidelment, perquè tot intent de fer-ho és trair la realitat.

A partir d’aquí, el concert va decaure en emocions i sentiments, però no en energia i, molt manco, en qualitat.

Moment Achtung Baby amb Zoo Station i The Fly. I un missatge per als grans magnats que miren el tercer món, i el quart, com si d’una pel·lícula es tractàs. No, senyors, no és ficció; és realitat. I la intensitat torna de la mà de With Or Without You. La cançó que amb més força esperava de la nit. Per fi. With Or Without You. Bono treu a l’escenari una al·lota. No som jo, quina pena! Però ho tornaré intentar quan tengui la oportunitat. Perquè quan veus U2 per primera vegada en la teva vida vols immortalitzar el moment. No vols que s’acabi per res del món. L’Etern Retorn? Sí, ara sí. All Because Of You, Yahweh i, una altra vegada, Vertigo posen punt i final a una nit inoblidable. See You soon, U2!

"Podeu dir-me geni"

"Podeu dir-me geni"

Puedes verlo en castellano aquí
   
    Només Roger Federer pot guanyar el seu tercer Open d'Austràlia sense cedir ni un sol set en tot el Grand Slam. Per això i perquè ho és, ell mateix va donar permís a la premsa perquè el coronassin com el millor del món. "Crec que soc el millor jugador de tennis del món, i me podeu dir geni. Guany fins i tot sense jugar el millor que sé". El suec es va imposar en la final al xilè Gonzàlez, que havia deixat Rafel Nadal en el camí, en tres sets. Federer va sortir a la pista amb el cap posat en el primer gran de l'any i amb la vista fixada ja en Roland Garros. I és que la terra parisenca encara no és domini del número u del món. Dit i fet i el primer grand slam a la butxaca. Molts, segurament, el tatxaran de propotent o de sorberbi. Però jo crec que no s'ha de jutjar equivocadament Federer per aquest comentari eufòric (i no, per això, irracional). La relitat és que: és o no és el millor del món? Sí. I indiscutiblement. Ara per ara ningú no li pot fer front. Nadal? A vegades, però no sempre.
 
Que diguin el que vulguin, que el critiquin si volen o que, per contra, l'elogiïn, que és el que és mereix un jugador que al llarg de la seva carrera (i encara queda!) s'ha caracteritzat per passar inadvertit fora de les pistes, amb la boca tancada i allunyat de tota polèmica.
 
Si és que té raó. És un geni.