Es 12 de Grimmauld Place en català

No hi ha res millor que encetar un nou any lluitant per una bona causa. I és que M80, Ayuda en acción y Trina han posat en marxa una campanya per construir tres aules a El Salvador perquè 120 nins puguin ser escolaruitzats. L'únic que has de fer és un simple click a aquesta pàgina web . Es necessiten un millió de clicks per assolir l'objectiu. Quasi no vos durà temps, i la causa ho mereix. Tots els "clicks" compten i, click a click, el milió no està llunyà.

7/7/07. Una data que ja feia molta estona que estava gravada en la memòria dels fans de Harry Potter. Fa molt de temps que s'especula amb que aquesta seria la data perfecta perquè el setè llibre i darrer de la saga, Harry Potter and Dealthy Hallows, sortía a la venta (en anglès, per suposat). Idò bé, fins ara ha estat un rumor i, en certa manera, ho continua essent, a l'espera de l'oficialització. Però en l'edició digital del diari 20 minutos ja la donen per oficial. Tot apunta a que serà la data definitiva per l'estratègia de màrketing que d'ella es podria desprendre: el setè llibre un dia 7 del mes 7 del 2007; perfecte, no? Però bé, els fans hispans de la saga, però, no ens hem de fer gaire il.lusions perquè, en cas que aquesta data de sortida s'acabàs confirmant, tot indica a que no seria d'estrena mundial, sinó solament en la llengua oficial, és a dir, l'anglès. I, al ritme de la resta de traduccions, es calcula que a les llibreries dels països de parla castellana no arribaria fins a principis del 2008 (al voltant de finals de gener o principis de febrer). No ho sabrem cert fins que Salamandra, l'editorial de Harry Potter a Espanya, ho faci oficial. Recordam que Salamandra encara tampoc ha publicat el títol oficial en castellà, a l'espera de la traducció, pel que encara queda bastant.

(Alertau que més endavant hi ha un SPOILER: se torna a avisar) Teories sobre el final de la saga no en falten. Molts apunten a què finalment el jove mag morirà, segurament a mans de Lord Voldemort. Aquest final seri una conclusió perfecta perquè l'escritora, J.K. Rowling, no estigués pressionada de continuar una de les sagues literàries (i cinematogràfiques) més importants de la història (per molt que pesi a molts). Altre rumos apunten al possible suicidi de Potter. Però tots són rumors i hipòtesis. El que sí que és cert, ja que així ho fa fer públic Rowling (alerta SPOILER) és que dos dels persontages moririen al final de la saga, però, per suposat, encara no sabem qui. Les apostes estan obertes.

Dia 11 de gener s'estrenarà (a Alemanya, supòs) Mein Fuehrer: verdaderamente la más verdadera verdad sobre Adolf Hitler, una pel.lícula dirigida per un jueu nascut a Suïssa i que viu a Berlín, Dani Levy, i és un film que repassa la vida de l'ex-dictador però des d'una vessant fins ara inèdita: la còmica. Després de la sèria i nominada a l'Òscar El hundimiento, arribarà la primera sàtira cinematogràfica sobre Hitler, un terreny que fins ara havia estat prohibit.

Tot una aventura i un desafiament el que ha proposat Levy, en una pel.lícula que ni en somnis es faria aquí amb Franco substituint Hitler. Una llàstima.

Segons un informe difòs per eBay, un terç dels regals fents aquest Nadal serie revenuts pels seus propietaris, sobretot les cistelles de Nadal de les empreses i els regals de les sogres. Segons aquest estudi, el 37% dels homes es desfaria com pogués d'aquestes regals, mentre que el porcentatge de dones que ho faria baixa fins el 29%. D'altra banda, dels regals dels que mai es desfarien són el de les parelles i el dels fills.

I és que a qui no li han regalat mai res inútil o que no li ha fet gens d'il.lusió? Supòs que a qui més a qui menys a tothom. Quin és el pitjor regal que t'han fet mai?

D'altra banda, una notícia ¿reveladora?: les típique spromeses d'any nou duren una mitjana d'una setmana. Al manco duren una setmana. Està bé, no? Ais.......... Quines han estat les teves promeses d'enguany?

Puedes verlo en castellano aquí .  

Avui, 7 de gener de 2007 i quasi un mes després de la mort de Pinochet, hem pogut veure a la pàgina 8 del diari El Mundo una esquela en la seva memòria, que deia així: "Excelentísimo Sr. don Augusto Pinochet Ugarte, presidente de la República de Chile (1973-1990), capitán del Ejército y senador vitalicio. Falleció cristianamente en Santiago de Chile, el día 10 de diciembre de 2006 confortado con los santos sacramentos y la bendición apostólica de su Santidad". L'entitat que ha encarregat aquest homenatge morturi ha estat el Cercle d'Amistat Hispano-Xilena. A més, aquesta entitat prosegueix amb una cita: "El Círuclo ruega una oración por su alma y le invita a la Santa Misa Funeral que se celebrará el día 10 de enero de 2007 a las 20:30 horas en la Iglesia de San Fermín de los Navarros, Madrid".

Aquest recordatori se suma al que pocs dies abans de l'aniversari de la mort de Franco, el novembre passat. Aquesta estava encarregada per la Fundació Francisco Franco, que presideix la seva filla, Carmen Franco Polo. Aquella vegada el missatge fou aquest: "Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España y Capitán General y Generalísimo de sus Ejércitos, Jefe del Estado... murió cristianamente al servicio de la patria el día 20 de noviembre de 1975".

Pareix, idò, que la "guerra de les esqueles" està oberta en els mitjans de major tirada nacional. Guerra que es va iniciar el passat mes de juliol amb la publicació d'una esquela en memòria del capitá republicà Virgilio Leret. D'ençà i fins aleshores no han fet més que succeïr-se les esqueles en homatge als caiguts d'ambos bàndols. Aquest conflicte pareix que s'havia acabat amb la publicació de la de Franco, però avui El Mundo ens ha sorprès amb la de Pinochet. Una disputa, sense dubte, ridícula i sense sentit. Mai s'hauria de publicar en mitjans de comunicació, teòricament democràtics, i en una societat democràtica, paraules i homenatges en honor a assassins. Que és el que són tant Franco com Pinochet. I no me vengueu amb històries de llibertat d'expressió, perquè davant d'aquesta ha d'anar la democràcia (que, recordem, s'acaba on comença la dictadura o el totalitarisme).

Puedes verlo en castellano aquí . 

La data de l'estrena de Harry Potter y La Orden del Fenix s'ha adelantat una setmana. És a dir, arribarà als nostres cinemes 7 dies abans del que estava previst: dia 13 de juliol. EL motiu, segons ha explicat la Warner Bros, és el d'evitar la pirateria, ja que la el film s'estrenava una setmana abans als Estats Units. D'aquesta manera, i per primera vegada en tota la saga, els espanyols podrem veure una pel.lícula de Harry Potter alhora que els nord-americans. Llàstima que amb els llibres això no passi.

Idò així, un dels regals de l'estiu per als que som fans de Potter arribarà abans del que esperàvem.

Puedes verlo en castellano aquí .

L'excèntric actor nord-americà s'està plantejant produir una pel.lícula sobre el cas de l'ex-espia rus enverinat, Alexander Litvinenko, en la que ell seria l'actor protagonista. La productora de Depp, Infinitum Nihil, és una de les tres que ja ha mostrat el seu desig de dur a la gran pantalla la vida del malograt ex-espia. La vídua de Litvinenko i un amic molt proper estan escrivint un llibre sobre la vida de l'ex-agent, pel qual Columbia Pictures ja ha aparaulat pagar més d'un milió d'euros pels drets fílmics. D'altra banda, i com la Warner Bros no aconseguí els drets d'aquest llibre sí que va aconseguir comprar els de l'obra de Alan Cowell, un reporter del The New York Times, que, òbviament, també apunta cap al mateix tema, la vida de Litvinenko.

Per tots aquells que ja s'imaginaven que aquest cas no tardaria en plasmar-se a la gran pantalla, ja tenen la corroboració.

Puedes verlo en castellano aquí .

És l’hora de dinar de dia 8 d’agost de 2005. Els meus amics i jo estam pels voltants de l’estadi d’Anoeta, a Donostia. Jo els intentava convèncer de ser allà demà dematí devers les 8. Ells insistien en que seria suficient ser-hi damunt les 10. Però els nostres plans canvien radicalment quan veim a dos grup, d’entre 5 i 6 persones cadascun, ja asseguts fent coa. Falten aproximadament 30 hores perquè obrin les portes de l’estadi i 33 perquè U2 boti a l’escenari.

No hi ha discussió. Tornam a l’hotel. Són les cinc de l’horabaixa i ja som al llit, intentat dormir. El taxi ens recollirà devers les 3:30 a la recepció. Són les 4 de la matinada i soc el número 160 d’una de les dues coes. Ara “només” falten unes 13 hores per accedir al recinte. Vist el panorama trec el matalàs inflable comprat per a l’ocasió i a esperar. La cua creix i creix. Arriba un moment que ja no li veig el final. A poc a poc se va fent de dia.

Són les 14:30 hores i el sol pega fort en l’agost basc. Ara ja sí que només queden tres hores perquè ens deixin entrar a l’estadi. Amb el temps puc apreciar com la gent es posa més i més nerviosa, s’emociona i entra en un estat d’hiperactivitat permanent. Per fi són les 19:25. Tots cinc, els meus amics i jo, decidim un punt de trobada dins l’estadi en cas de separar-nos. 19:30. La trompa de gent és impressionant i els porters no donen abast; és impossible controlar tothom. Jo som la primera de noltros en entrar. Davant meu, centenars de persones competint en una autèntica prova de cent metres obstacles. Encara no sé com no vaig topar amb ningú. Primer línia de passarel·la. Objectiu complit. I ara a tornar a esperar. A les 20:00 h. comencen a tocar els teloners, Kaiser Chiefs primer i Franz Ferdinand després. Aperitiu correcte. L’hora prevista perquè Bono i els seus surtin: les 22:00. Només tres quarts d’hora de retràs. 22:45 Bat, Bi, Hiru... Hamalu! i l’estadi d’Anoeta esclata. Pot ser molts ja esperàssim el famós compte enrere en euskera, però corroborar-ho me va posar els pels de punta. Per fi tenc davant meu una de les millors bandes de rock de la història.

Però això només és el començament. Un inici explosiu que Bono agraeix amb un Eskerrik Asko al final de Vertigo. Sap com guanyar-se el públic. La guitarra de The Edge sona elèctricament per donar pas a I Will Follow. Que no baixi l’adrenalina. I Will Follow és una d’aquelles cançons llegendàries del grup però que no donà el bot al públic massiu, per allà per els 80. Igual que Electric Co.: guitarra pura. Amb la conclusió d’Elevation, pareix que donen al públic uns instants de transició. Un tràmit relaxant traduït en les magistrals interpretacions de New Year’s Day, Beautiful Day i I Still Haven’t Found What I’m Looking For. A Anoeta es pogueren mesclar, fins i tot, tres generacions, però tots gaudírem de la mateixa manera. U2 no posa traves a l’edat. U2 és universal i ho demostra.

I Still acaba introduint els primers compassos de City Of Blinding Lights. I la gent embogeix de nou. El segon regal de How To Dismantle An Atomic Bomb, sobretot pels seguidors més joves. City és una cançó dedicada a la ciutat de Nova York i Bono no dubta en fer una menció sobrecollidora a les víctimes dels atemptats de l’11-S. “Oh, You look so beautiful, tonight!”, Nova York. Ara toca el torn per a Madrid i a tots aquells que lluitaren per salvar tantes vides com pogueren el dia dels atemptats de l’11-M. I Miracle Drug va en el seu honor, per això, perquè són una droga miraculosa. Anoeta s’emociona i no ho amaga. Els aplaudiments commocionen tot l’estadi, inclosos les estrelles de damunt l’escenari. Sí, Bono sap com guanyar-se al públic, però no és una careta: ell és així. I posats a dedicar, la propera, Sometimes You Can’t Make It In Your Own, és per al seu pare, que morí el 2001. Ara les llàgrimes són del fill Hewson, de Paul, de Bono. Llàgrimes que aconsegueix compartir amb gran part del públic, al manco amb mí, no ho negaré. “You are the reason why the opera is in my”, li agraeix al seu pare. Gràcies Bob per dur al món a Bono, li agraesc jo. Després d’aquest empatx d’emocions personals, U2 no dóna treva als sentiments. Ara li toca al món. A aquest món injust que ens ha tocat viure. Bono ens obri els ulls i ens fa donar gràcies pel que tenim: no ens podem queixar. I ens ho recorda amb cançons com Sunday Bloody Sunday, Miss Sarajevo o Where The Streets Have No Name. “Is there a time for human rigths”. Me pareix que són molts els que ho han oblidat, però San Bono, com molts l’han batejat despectivament, no desistirà en cridar-ho al món. No tenc paraules per descriure com me sentia en aquells moments. Només puc tancar els ulls i intentar recordar-ho. Se prega silenci. “4: everyone has the right to life”. Entremig, una gran plegària, Pride (In the name Of love). I a continuació, la potser és la seva cançó més universal, One. 40.004 veus cantant a la vegada que “We’are one, but we’are not the same” s’ha de viure no es pot descriure fidelment, perquè tot intent de fer-ho és trair la realitat.

A partir d’aquí, el concert va decaure en emocions i sentiments, però no en energia i, molt manco, en qualitat.

Moment Achtung Baby amb Zoo Station i The Fly. I un missatge per als grans magnats que miren el tercer món, i el quart, com si d’una pel·lícula es tractàs. No, senyors, no és ficció; és realitat. I la intensitat torna de la mà de With Or Without You. La cançó que amb més força esperava de la nit. Per fi. With Or Without You. Bono treu a l’escenari una al·lota. No som jo, quina pena! Però ho tornaré intentar quan tengui la oportunitat. Perquè quan veus U2 per primera vegada en la teva vida vols immortalitzar el moment. No vols que s’acabi per res del món. L’Etern Retorn? Sí, ara sí. All Because Of You, Yahweh i, una altra vegada, Vertigo posen punt i final a una nit inoblidable. See You soon, U2!