Es 12 de Grimmauld Place en català

    Avui, quan tornava a casa, escoltava la ràdio en el cotxe. Un convidat del programa que tenia posat deia que quan va conèixer la que ara és la seva dona, per allà per principis del 70, duia en les mans una revista. El titular de la qual afirmava: “Àfrica es mor de set”. “Què és el que ha canviat fins ara?” Es demanaven la resta dels col·laboradors. La diferència és una: Àfrica, avui dia, no només es mor de set. Àfrica, l’etern continent oblidat pel “món civilitzat”.

    La que sí que és coneguda per tots, o quasi tots, és la revista Vanity Fair. Un magazín famós per les estrambòtiques històries que es conten en les seves pàgines. Pàgines escrites amb el llenguatge de la sumptuositat, del luxe, de l’abundància i de la riquesa (materials, per suposat).

     Parlam d’Àfrica i parlam de Vanity Fair. Però, quina relació les uneix? Quina relació pot unir aquestes dues finestres que ens relaten el món des de dues mirades tan diferents, tan diametralment oposades? Bono.

     El líder d’U2 serà l’editor de Vanity Fair en el mes de juliol. Mes en què la revista canviarà els models de societat importats des de Hollywood i similars per donar un poc de protagonisme al continent africà. Si estàvem acostumats a veure celebritats del cinema, de la moda, de la bellesa i del dòlar a la portada d’aquest magazín haurem de canviar-nos les ulleres.

     Bono ja s’ha posat a la feina amb el director de la publicació, Graydon Carter. Tant que, fins i tot, el cantant ja ha intentat canviar la capçalera de Vanity Fair per “Fair Vanity” (justa vanitat, per vanitat justa). “Vull batre rècord de vendes”. I, per això, creu que “necessitam ser millors contadors d’històries. Hem de narrar els triomfs d’Àfrica a més de les seves històries de terror. I aquesta revista sap contar bones històries”. A més, l’irlandès, vol fer saber a tothom que Àfrica es mereix ser portada de Vanity Fair perquè “és sexy, i la gent s’ha d’adonar”.

     Recordau que aquesta no serà la primera vegada que Bono es posi al capdavant d’un gran mitjà de comunicació per cridar l’atenció de la gent cap a problemes d’aquesta magnitud, com el d’Àfrica. Ja va dirigir el britànic The Independent i el francès Libération en aquesta direcció.

Estaran molts d’acord en canviar Àfrica per Scarlett Johanson?

Vist a El País

Camins que ara s'esvaeixen, camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles, camins que ara no hi són.
Vam deixar-ho tot, el cor encès pel món,
per les parets de l'amor, sobre la pel
Érem dos ocells de foc sembrant tempestes
ara som dos fills del sol en aquest desert
Mai no és massa tard per tornar a començar
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses
camins que ja són nous.
No és senzill saber cap a on has de marxar
pren la direcció del teu cor
Mai no és massa tard per tornar a començar
per sortir a buscar el teu tresor
(Camins, Sopa de Cabra)

La veritat és que no sé per on començar. Tenc tantes coses a dir que me costa molt decidir què diré primer. Tampoc vull anticipar-me per no equivocar-me. Ja no em perdonaria tornar-me a equivocar. Tu em perdonaries?

Diuen que equivocar-se és d’humans. Supòs que tenen raó. Però hi ha determinades errades que no haurien de ser d’humans, així ens asseguraríem que les persones no errassin en segons quines coses. Així m’asseguraria que no m’equivocàs. Soc una covard.

A més, també es sol dir que l’ésser humà és l’únic animal que llenega dues vegades amb la mateixa pedra. Però a mi no m’han fet falta dues vegades per adonar-me del que havia fet. Del que havia aconseguit. Sí, aconseguit.

Quan es té la sort de tenir una persona com tu devora, no se li fa el que et vaig fer. Potser hagin passat molts d’anys. Evidentment que n’han passat molts. Però no n’ha passat cap sense que m’hagi penedit. Tal vegada no arribis a llegir això mai, no ho sé. Clar, però, que esper que sí. Esper que sí perquè he de demanar-te perdó, perquè he de dir-te que encara me sap greu tot el que va passar i per dir que, encara que pugui parèixer que no, tot aquest temps t’he estat enyorant. Ara m’adon de quant covarda he estat tot aquest temps, però supòs que podré tornar enrere perquè m’imagin que sempre hi haurà un bon motiu.

Perquè m’agradaria tornar a abraçar-te. Perquè m’agradaria tornar a riure com ho fèiem. Perquè m’agradaria tornar a poder contar-t’ho tot. Perquè m’agradaria tornar a saber de tu i de la teva vida. Perquè m’agradaria saber que tot t’ha anat bé. Perquè m’agradaria saber que ets feliç. Perquè m’agradaria tornar a tenir-te al meu costat.

Però igualment continu essent una covarda. Tot això t’ho hauria de dir, no d’escriure. Però no m’atrevesc. Me fa por entrar de sobte a la teva vida sense que tu ho vulguis. Me fa por que tu ja no ho vulguis.

t’estim. T’etim.